És quan dormo que hi veig clar, diu el vers de Foix.
I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l’expressió de Sòcrates: «Només sé que no sé res». I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d’en Jaumet de l’esperit.
Atrevir-se doncs a no veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això és una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa és burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes. [...] Filòsof, en efecte, és aquell qui veu en cada resposta o claredat un nou problema o una nova foscúria. D’aquí ve que en lloc de respondre les preguntes tendeixi a dur-les més enllà, i cal reconèixer que en això s’assembla molt a les criatures.
X. Rubert de Ventós, Per què filosofia?
____________________________________________________
És quan dormo que hi veig clar, diu el vers de Foix. Doncs bé, jo penso que el vers podria complementar-se amb un «és quan estic despert que hi veig fosc». I tant més fosc hi veig, en efecte, com més m’estimo o més m’interessa el tema en qüestió. En certa manera les coses es desenfoquen i esdevenen borroses quan més ens hi apropem: com si tots legats patíssim d’una rara hipermetropia teòrica. Enfront d’allò que no ens interessa ni ens estimem massa, tenim sovint la sensació que ja sabem «de què va» («ah sí, és un típic això o allò»), però només que comencem a estimar-nos-la i a conèixer-la de debò, de seguida sentim que no entenem la cosa o la persona tant com voldríem. D’aquí que jo subscrigui plenament la sentència d’aquell savi xinès que deia que «qui tot ho entén... és que està mal informat». Sentència que podríem complementar encara, com ho hem fet amb el vers de Foix, amb un «només creiem entendre perfectament... allò que, en el fons del fons, no ens importa».
X. Rubert de Ventós, De la importància de veure-hi fosc