jueves, 2 de abril de 2009

Relativisme i el consens universal




Veiem , doncs, que els fenòmens exteriors es rendeixen a la nostra discreció, tot acomodant-se com ens palu en el nostre organisme. Ara bé, sis rebéssim alguna cosa sense alteració, si les foreces humanes fossin prou capaces i fermes per apoderar-se de la veritat pels seus propis pmitjans, essent aquests comuns a tots els homes, la veritat passaria de mà en mà dels uns als altres, i si més no hi ha hauria alguna cosa en el món, de tantes com n'hi existeixen, que es cregués per consentiment general i universal; però el fet que no hi ha hagi cap idea que deixi de ser debatuda i controvertida per nosaltres, o que no ho pugui ser, mostra ben clarament que el nostre judici natural no penetra amb claredat el que percep, ja que el meu enteniment no pot fer que un altre admeti els meus judicis, la qual cosa significa que jo els vaig adquirir per virtut d'un mitjà diferent del poder natural que resti en mi i en tots els homes.


Montaigne, Assaigs, pàgs. 500-501

Escepticismo y suspensión del juicio

Dons bé, des d'ara diem que el fin de l'Escepticisme és la serenitat d'esperit en les coses que depenen de l'opinió d'un, i el control del sofriment en les que es pateixen per necessitat.
En efecte, quan l'escèptic, a fi d'adquirir la serenitat d'esperit, començà a filosofar sobre això de fer judicis de les representacions mentals i això de captar quines són vertaderes i quines són falses, es va veure embolicat en l'oposició de coneixements de validesa igual i, en no poder resoldre-la, va suspendre els seus juidicis i, en susprendre els seus juidicis, li arribà com per atzar la serenitat d'esperit en les coses que depenen de l'opinió. Ja que qui opina que una cosa és per naturalesa bona o dolenta es torba per tot, i quan li falta el que sembla que és bo creu que està turmentat per coses dolentes per naturalesa i corre rer -segons ell pensa- la bondat i, havent-la aconseguit, cau en més precaucions en estar excitat fora de tota raó i sense mesura i, tement el canvi, fa qualsevol cosa pr no perdre allò que a ell li sembla bo. Al contrari, elqui no es defineix sobre el que és bo o dolent per naturalesa no evita ni persegueix res amb exasperació, per la qual cosa manté la serenitat d'esperit.
Sext Empíric. Esbossos pirrònics (L I, c. XII)