Dons bé, des d'ara diem que el fin de l'Escepticisme és la serenitat d'esperit en les coses que depenen de l'opinió d'un, i el control del sofriment en les que es pateixen per necessitat.
En efecte, quan l'escèptic, a fi d'adquirir la serenitat d'esperit, començà a filosofar sobre això de fer judicis de les representacions mentals i això de captar quines són vertaderes i quines són falses, es va veure embolicat en l'oposició de coneixements de validesa igual i, en no poder resoldre-la, va suspendre els seus juidicis i, en susprendre els seus juidicis, li arribà com per atzar la serenitat d'esperit en les coses que depenen de l'opinió. Ja que qui opina que una cosa és per naturalesa bona o dolenta es torba per tot, i quan li falta el que sembla que és bo creu que està turmentat per coses dolentes per naturalesa i corre rer -segons ell pensa- la bondat i, havent-la aconseguit, cau en més precaucions en estar excitat fora de tota raó i sense mesura i, tement el canvi, fa qualsevol cosa pr no perdre allò que a ell li sembla bo. Al contrari, elqui no es defineix sobre el que és bo o dolent per naturalesa no evita ni persegueix res amb exasperació, per la qual cosa manté la serenitat d'esperit.
Sext Empíric. Esbossos pirrònics (L I, c. XII)
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario