El text és de Sir Arthur Eddington; valora els seus arguments i mira d'exposar la teva opinió.
Amb una d'elles [la taula núm. 1], hi estic familiaritzat des de ben petit [...]. Té extensió; és relativament permanent; té color; fonamentalment és substancial [...]. La taula núm. 2 és la meva taula científica. [Ella] és, sobretot, buit. Disseminades per aquí i per allà en aquest buit, hi ha un munt de càrregues elèctriques que es precipiten a gran velocitat; però tot el seu volum representa menys d'una bilionèsima del volum de la taula. [Això no obstant], la taula sosté el paper on escric tan satisfactòriament com la taula núm. 1; perquè, quan hi deixo el paper al damunt, les petites partícules elèctriques, amb la seva velocitat tan temerària, continuen actuant per sota, de tal manera que el paper es manté suspès en l'aire a un nivell gairebé constant [...]. Hi ha una enorme diferència entre que el paper que tinc al davant estigui posat com damunt d'un eixam de mosques [...], i que s'hi sostingui, perquè a sota hi ha una substància, atès que la naturalesa intrínseca de la substància és ocupar espai amb exclusió de tota altra substància [...]. No cal dir que la física moderna m'ha assegurat, ambo proves exquisides i amb una lògica despietada, que la meva segona taula, la taula científica, és l'única que en realitat és allà [...]. No cal dir, d'altra banda, que la física moderna no aconseguirà mai exorcitzar aquesta primera taula -un estrany compost de naturalesa externa, imatgeria mental i prejudici heretat- quan es presenta visible als meus ulls i tangible a les meves mans.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
En el texto número 10 Eddington muestra que si logramos transformar nuestra mirada en un tipo de mirada concreta, como la mirada científica se acaba analizando las cosas desde el punto de vista científico no con una mirada inocente y buscando la propia esencia de las cosas. Bajo mi punto de vista esto es un problema más que perjudicial para el hombre ya que en primer lugar nos modela la realidad a nuestros ojos, en este caso la simple mesa que Eddington la ve como un montón de cargas eléctricas, un conjunto de partículas diseminadas y que no es una sustancia, en lugar de observar la mesa de un modo digamos neutro o inocente, como es el caso de la mirada filosófica.
Para mí un problema más que evidente al que nos puede llevar no contemplar las cosas en su esencia sino de un modo, como en este caso, científico es el simple hecho del amor. Si no somos capaces de mirar de un modo inocente nunca seremos capaces de amar.
Pensadlo, ;)
En primer lugar, estaba la mesa número 1 que se caracterizaba por el hecho de ser sustancial, que tiene color, es permanente, tiene extensión y ocupa un espacio concreto. Por otro lado está la mesa número 2 que Eddington caracteriza como una mesa formada por partículas diseminadas, en continuo movimiento y que no se trata de una sustancia.
Las dos mesas distintas muestran dos concepciones distintas de ver el mundo, en primer lugar la mesa número 1 es una mesa contemplada en su esencia, a través de una mirada inocente, amorosa. Por el contrario, la mesa número 2 nos muestra la mirada científica respecto a la mesa en cuestión, esta mirada nos degrada la visión de la realidad y nos aleja de la contemplación es su esencia. Esto es debido a que se trata de una mirada domesticada, manipulada.
Eddington nos muestra que si logramos transformar nuestro mirar en un mirar concreto, en este caso la mirada científica, se acaban analizando las cosas de un modo científico y determinado por los conocimientos científicos de los que se dispone.
Bajo mi punto de vista, esto es un problema más que perjudicial para el hombre ya que en primer lugar nos modela la realidad a nuestros ojos, y en segundo lugar nos hace esclavos de un mirar específico.
Hay un fragmento del texto muy significativo, al menos para mí, que es el momento en que Eddington está sorprendido de que aun intentando únicamente ver la mesa de un modo científico siempre le viene a la cabeza la idea de una mesa como sustancio, con color, una mesa de unidad.
Esto es debido a que nosotros podemos crear un nuevo modo de ver la realidad, un modo determinado, guiado por unas pautas, pero este y cualquier otro siempre será un modo paralelo a la mirada contemplativa, amorosa, de la mirada filosófica.
Una persona que se dedicase a las ciencias podría defender que no es nada malo mirar la realidad únicamente de un modo científico. Ante esta objeción, yo creo que el hecho de mirar la realidad únicamente de un modo científico conlleva un problema más que evidente para el hombre, al que nos puede llevar el hecho de no contemplar las cosas en su esencia, y es el problema de mirar a las personas. Si miramos a las personas de un modo científico acabaremos mirando a las personas por su utilidad o su inutilidad, no por su ser, su esencia. Esto lleva a un tema muy delicado: el AMOR. Si no somos capaces de mirar de un modo inocente, amoroso, contemplativo, nunca seremos capaces de amar, pues siempre veremos a las personas como objetos y nunca como personas.
Sir Arthur Eddington afirma que hi han dos tipus o models de taula. El model número 1 és el que té color i que podem percebre pels sentits. En canvi, el segon model és el model científic, el qual ens diu que la taula està en un continu moviment i no té substància, el qual ens porta a pensar el contrari del que ens diuen els nostres sentits.
El que principalment ens hauriem de preguntar és la certessa del model científic doncs no hi ha un model científic que s'hagi mantingut durant bastants segles, alguns inclús duren uns anys.
Tot i aixó, partint de la base de que el model científic es correcte estic d'acord amb el raonament de Sir Arthur Eddington, que afirma que la taula correcta és la 2.
Algú podria argumentar doncs, que es més cert, alló que podem percebre pels sentits o el que ens mostra la ciència?
La resposta a aquesta pregunta no és clara aparenment. Tot i aixó, podriem establir un paral·lelime amb Matrix, la diferència entre Matrix, on tot el que es perceb es degut a un ordinador que controla els sentits i el món real és paral·lel a la diferència entre les dues taules. Una és la que percebem, amb color, substància, és permanent i té extensió mentres que l'altra és un model que apart de ser diferent, resulta inclús contrari al model que percebem, sent aquest buit, en continu moviment i sense ser substància. Llavors ens trobem que la nostra intel·ligència queda enganyada pero, de que ens fiarem més? D'uns càlculs matemàtics que, de manera paradoxal, també han estat fets amb la mateixa intel·ligència que queda enganyada per la seva percepcióde la realitat o del que els nostres sentits ens diuen?
Tenint en compte que els sentits es poden enganyar, com per exemple, una il·lusió óptica i tenint en compte que l'intel·ligència no es pot enganyar, doncs només els sentits es poden enganyar i com aquests ens donan una perspectiva de la realitat influeixen en l'intel·ligència pero aquesta per sí maeixa no pot ser enganyada. Per tant i finalment, la resposta correcta seria la taula num. 2, doncs és l'home que ha arribat a través de la raó i la intel·ligència i no ha influit la seva percepció de la realitat.
Publicar un comentario