Verdad y perspectiva

"Desde distintos puntos de vista, dos hombres miran el mismo paisaje. Sin embargo, no ven lo mismo. La distinta situación hace que el paisaje se organice ante ambos de distinta manera. Lo que para uno ocupa el primer término y acusa con vigor todos sus detalles, pra el otro se halla en el último y queda oscuro y borroso. Además, como las cosas puestas unas detrás de otras se ocultan en todo o en parte, cada uno de ellos percibirá porciones del paisaje que la otro no llegan. ¿Tendría sentido que cada cual declarase falso el paisaje ajeno? Evidentemente, no; tan real es uno como el otro. Pero tampoco tendría sentido que puestos de acuerdo, en vista de no coincidir sus paisajes, los juzgasen ilusorios. Esto supondría que hay un tercer paisaje auténtico, el cual no se halla sometido a las mismas condiciones que los otros dos. Ahora bien, ese paisaje arquetipo no existe ni puede existir. La realidad cósmica es tal, que s´lo puede ser vista bajo una determinada perspectiva. La perspectiva es uno de los componentes de la realidad. Lejos de ser su deformación, es su organización.
Cada vida es un punto de vista sobre el universo. En rigor, lo que ella ve no lo puede ver otra. Cada individuo -persona, pueblo, época- es un órgano insustituible para la conquista de la verdad. He aquí cómo ésta, que por sí misma es ajena a las variaciones históricas, adquiere una dimensión vital. Sin el desarrollo, el cambio perpetuo y la inagotable aventura que constituyen la vida, el universo, la omnimoda verdad, quedaría ignorada."

J. Ortega y Gasset
El tema de nuestro tiempo

Escepticismo y suspensión del juicio

Dons bé, des d'ara diem que el fin de l'Escepticisme és la serenitat d'esperit en les coses que depenen de l'opinió d'un, i el control del sofriment en les que es pateixen per necessitat.
En efecte, quan l'escèptic, a fi d'adquirir la serenitat d'esperit, començà a filosofar sobre això de fer judicis de les representacions mentals i això de captar quines són vertaderes i quines són falses, es va veure embolicat en l'oposició de coneixements de validesa igual i, en no poder resoldre-la, va suspendre els seus juidicis i, en susprendre els seus juidicis, li arribà com per atzar la serenitat d'esperit en les coses que depenen de l'opinió. Ja que qui opina que una cosa és per naturalesa bona o dolenta es torba per tot, i quan li falta el que sembla que és bo creu que està turmentat per coses dolentes per naturalesa i corre rer -segons ell pensa- la bondat i, havent-la aconseguit, cau en més precaucions en estar excitat fora de tota raó i sense mesura i, tement el canvi, fa qualsevol cosa pr no perdre allò que a ell li sembla bo. Al contrari, elqui no es defineix sobre el que és bo o dolent per naturalesa no evita ni persegueix res amb exasperació, per la qual cosa manté la serenitat d'esperit.
Sext Empíric. Esbossos pirrònics (L I, c. XII)

Escepticismo, Sexto Empírico

Pero, aun dado el caso que se pudiese conocer el ser, no sería comunicable a otros. Pues, si las cosas existentes son visibles y audibles y, en general, sensibles, al menos todas las que son externas a nosotros, y, de ellas, las visibles son perceptibles pora la vista, y las audibles, por el oído, pero no a la inversa, ¿cómo se podrán expresar a otros? El medio con que lo expresamos es la palabra; pero la palabra no es el objeto que realmente existe: por tanto, no expresamos a nuestro prójimo una realidad existente, sino solamente la palabra, que es una realidad distinta del objeto...

Sexto Empírico, Adv. math., VII, 65-87

TEXT 2 - ESCÈPTICS

M. de Montaigne: Assaigs, pàgs. 500 - 501

El text número 2, de Montaigne, parla sobre l'adquisició dels coneixements i de les diferències que es poden trobar segons la manera com s'adquireixin. A més, parla de la capacitat diferent que tenen els homes i les dones de percebre la realitat que els envolta.

La idea que defensa és, per tant, que cadascú, com percep d'una manera diferent la realitat que l'envolta i adquireix d'un mode particular els coneixements captats i apressos, és únic per la seva manera única de pensar i viure.

Si tots penséssim igual, no hi hauria discussions, tots estaríem d'acord. Si tots tinguéssim els mateixos coneixements, snese diferències, no hi hauria raó d'existència, ho sabriem tot, tots seríem posseïdors de la veritat, de tota la veritat.

Tot i això, s'ha de dir que uns coneixements d'aquest tipus (segurament innats) portarien a la humanitat a la perfecció gairebé. Segurament el món seria millor. Però, és clar que ni la perfecció ni la veritat són característiques pròpies de l'ésser humà, ni durant la seva existència, ni durant el moment de néixer o durant la gestació. Perfecció i veritat, com s'ha vist a classe, només pot ser Déu.

L'home tendeix a aquest dubte, a qüestionar-se el que veu, a donar conclusions, bones o dolentes, certes o falses, però sempre intentant que siguin factibles per alguna funció en concret. Això és el que fa bonic a la humanitat: la diversitat i la variabilitat.

Així doncs, com a conclusió, els coneixements adquirits configuren en cadascú una veritat i una manera de veure i viure la realitat, cosa que porta a la diferència i a poder comparar idees entre uns i altres.


CLASSE:

Una realitat, diversos individus. Aquesta realitat es vista per aquests éssers, per tant cap persona és posseïdora de la veritat ja que, com a individus humans que som, existeixen factors que variaran la nostra manera de veure aquesta realitat.

Així, què és el que trobem, POBRESA de veritat (no se sap amv certesa) o RIQUESA de coneixements (es poden unir tots i configurar una realitat molt compacta)?

Aquest text ens mostra una faceta escèptica, un rebuig a l'existència de coneixements (cadascú té el seu punt de vista i pensa el que vol).

``Al ampliar el campo de conocimiento no hacemos sino aumentar el horizonte de nuestra ignorancia´´

¿Esta afirmación de Henry Miller es verdad?

Sí, es verdad que cuando conocemos algo, la experiencia nos demustra que se abren mil interrogantes.
Cuanto más sabemos de la realidad, más dudas surgen.
Ejemplo: cuando se descubre la electricidad, se pensó que se podía hacer un ser humano con el nuevo descubrimiento (Frankenstein); y la verdad es que la electricidad se va descubriendo progresivamente, pero no sabemos todo sobre ella, de ahí la ignorancia.
A partir de este pensamiento se podría hablar del Positivismo entendido como el afán de que algún día la ciencia nos hará conocer todo. Este afán históricamente se muestra una y otra vez falso.

Ejemplo: ADN, sabemos mucho, pero cuando intentamos descubrir más, encontramos cosas nuevas.

Así pues, parece que cuanto más conocemos, más nos queda por conocer.

Según Miller, cuanto más ampliamos nuestros conocimentos más ignorantes nos volvemos, si esto es asi, ¿por qué no dejar de explorar?